24/11/08

Un petit homenatge a Gustavo Adolfo Becquer; poeta que recordo amb molt de carinyo per les estones que he passat de petita amb la meva mare i les meves germanes llegint les seves rimes




Gustavo Adolfo Bécquer va néixer a Sevilla,el 17 de febrer de 1836 el seu pare era un cèlebre pintor del realisme sevillà qui va deixar orfe a Adolfo als cinc anys; va començar els seus primers estudis a l'escola de San Antonio Abad, per començar després la carrera nàutica a l'escola de San Telmo. Als nou anys va quedar orfe també de mare i va sortir de l'escola per ser acollit per la seva padrina de baptisme. Als disset anys va deixar a la padrina i la bona posició que aquesta li proporcionava per viatjar a Madrid en busca de fortuna a través del camp de les lletres amb les que tenia molta facilitat. Com és conegut, no era fàcil subsistir de la literatura i paradoxalment, Bécquer que desitjava trobar fortuna no la va trobar, el que abundosament van ser escassetats, pel que es va veure obligat a servir d'escrivent a la Direcció de Bens Nacionals, on la seva habilitat pel dibuix era admirada pels seus companys, però va ser motiu de que fos cessat al ser sorprès pel Director fent dibuixos d'escenes de Shakespeare. D'aquesta manera Gustavo va tornar a viure dels seus articles literaris que eren llavors de poca demanda pel que alternava aquesta activitat amb l'elaboració de pintures al fresc. Més tard va trobar una plaça a la redacció d' "El Contemporáneo" i va ser llavors quan va escriure la majoria de les seves llegendes i les "Cartas desde mi celda". Al 1862 va anar a viure amb ell el seu germà Valeriano, cèlebre a Sevilla per la seva producció pictòrica però no per això més afortunat que Gustavo, junts van viure al dia un traduint novel.les o escrivint articles i l'altre dibuixant i pintant a dojo; molt els va costar als germans tirar endavant de la seva infortuna i amb el temps van aconseguir junts una modesta estabilitat que els hi permetia a un retratar per obsequi i a l'altra escriure una oda per entusiasme. Com a llegat per a la literatura del món, Gustavo Adolfo Bécquer va deixar les seves"Rimas" a través de les quals deixa veure la melancolia i torment de la seva vida; en el gènere de les llegendes va escriure la cèlebre "Maese Pérez el Organista", "Los ojos verdes", "Las hojas secas" i "La rosa de pasión" entre d'altres.Va escriure esbossos i assajos com "La mujer de piedra", "La noche de difuntos", "Un Drama" i "El aderezo de esmeraldas" entre una varietat similar a la de les seves llegendes. Va fer descripcions de "La basílica de Santa Leocadia", el "Solar de la Casa del Cid" i el "Enterramiento de Garcilaso de la Vega", entre altres. Per últim, dins del realisme o folklore espanyol va escriure "Los dos Compadres", "Las jugadoras", la "Semana Santa en Toledo", "El café de Fornos" i altres. Al setembre de 1870 va morir Valeriano, cop dur per Gustavo, que aviat va emmalaltir sense cap símptoma precís, de pulmonia que es va convertir després en hepatitis per tornar-se en una pericarditis que aviat va acabar amb la seva vida el dia 22 de desembre d'aquell mateix any.

1 comentario:

Félix dijo...

Hola Ana!

Gracias por tu comentario en mi blog. De ahí he pasado a visitar el tuyo, y mira por dónde me encuentro con Gustavo Adolfo Bécquer, que vivió un tiempo, como bien sabes, en el entorno del Moncayo, que es el mío.

Verso sencillo y profundo, un placer saludarte, Félix